‘Elegia’
Joan Vinyoli
Què significa en veritat
tenir records?
Una campana buida
toca a passat, i totes les figures
del pessebre a la llum del celobert
del pis antic, solemne, es deixondien
frisoses d’anar a plaça, que el Nadal
era ja prop, clar i entelat.
Quan tu no hi siguis,
què se’n farà de tot això que fou
ànima teva persistent d’argila,
que tot ho guarda imprès i tou malgrat
no ser-hi tu?
Seràs record
de tu mateix, estel que voleteja, solt,
en un remot suburbi dellà el temps,
sense mà que el retingui, ja el cordill
amb el deçà, trencat?
Ara, però, m’estic,
bevent recança, en un racó de vespre
del meu hivern: ressonen cascavells,
veus alegres d’infant s’oculten pel silenci,
jugant a fet, i corrugades fulles
